Cançó x Cançó del disc “Hamburg”, per Jofre Bardagí
Hamburg: Una cançó que parla d’estar lluny, de sentir-se sol, de no tenir lloc, i de que quan menys ho esperes, i sense buscar-ho, de cop, trobes alguna cosa o algú, que t’apropa, t’acompanya i altre cop a lloc. Aquesta cançó va nèixer, enmig d’un concert de Vetusta Morla a Hamburg… i crec, que defineix molt bé, com m’he sentit aquests últims anys.
El Ramat: Parla de la impotència de viure en una societat com la que vivim… On som ovelletes que no ens rebelem…. empassem i empassem… i anem caient. Un parell de persones que van escoltar la cançó durant el procés de creació del disc, em van dir que ja s’ha escrit molt sobre això, que és un tema molt trillat…. trobo curiós aquest comentari…. i molt simptomàtic. Obviament és un tema tritllat, però mentre ens segueixin ofegant, serà necessari escriure cançons sobre el tema, no?
Això sí, seguirem veient futbol i pel·lícules de superherois, i no ens queixarem.
L’Ordet i el Piopà: La cançó que m’ha costat més escriure la lletra, i no només d’aquest disc, segurament de la meva vida. La música és del meu pare. Porto divuit anys intentant posar-li una lletra. M’ha costat suor i moltes llàgrimes, literalment. Tenia clar, de fa uns anys, que volia utilitzar aquesta melodia per parlar-li al meu pare sobre la seva néta, que mai coneixerà. Cada cop que seia a esciure, no podia, l’emoció em feia parar… però finalment ho he aconseguit… moltes hores, molts dies i molts mesos després, però l’he pogut acabar. És potser la cançó més emotiva que he escrit, per mi, inclús més que “Jo faig cançons”. A part, a la gravació, hi participen els mateixos músics principals que vam enregistrar la primera versió de Els Teus Ulls Glaucs. Li debia aquesta cançó al meu pare.
Que la nit no s’acabi: Aquesta cançó, muscalment i estilísticament, podria ser dels Glaucs dels 90… un tema fresc de pop… té inclús un solo de slide!! La lletra, però, segur que està més treballada del que estaria en aquella època… Una cançó que parla de conèixer algú, d’una possible relació, i ho parla amb certa il·lusió… i com sempre, basat en fets reals.
Punt i apart: La lletra d’aquesta cançó, és la continuació de “Que la nit no s’acabi”. És el final d’una trilogia, que per tenir totes les peces, s’ha de descobrir quina de les altres cançons seria la primera part.
Musicalment, en aquesta cançó, hi toquen tots els Glaucs actuals… Així que podriem dir, que en aquest disc s’ha mig colat una cançó de Glaucs.
Ignasi: Potser una de les cançons més arriscades que he composat a la meva vida. Una “declaració d’humor” al còmic Ignatius Farray, a qui no tinc encara el plaer de conèixer. Com a fan absolut de l’humor, de tot típus, per mi l’Ignatius, i programes com La Vida Moderna, son un far, un oasi, on pensar que encara no tot està perdut, que podem fer humor de quasi tot, inclús de nosaltres mateixos.
Podríem dir que escriure-li una cançó “d’amor/humor”, amb una melodia súper delicada, tota en català, a una persona com l’Ignatius, que és un humorista canari, que viu a Madrid… és una anada d’olla important, però també una mostra d’admiració i agraiment total.
Com sempre hem fet: Una cançó que parla d’una de les meves últimes estades a Buenos Aires. El meu amor per aquesta ciutat, i per a determinades persones que m’hi trobo quan hi vaig, és etern. En aquesta cançó hi participa en Litus Ruiz Bosch, posant veu i cors. Ell estava a Barcelona, fent The Lemhan Trilogy, i ens vam trobar després d’uns quants anys, i tot i que ell tornava a Madrid, i ja vèiem difícil que pogués enregistrar la veu, va tenir la generositat de gravar-ho allà, i enviar-ho. La veritat que és un cantant espectacular, i un amic de fa molts anys, així que em fa molta il·lusió que hi hagi participat.
Un nou lloc: La última cançó que va entrar a formar part del disc… tenia pensat posar-ne una altra, però uns problemes d’última hora, em van fer decidir substituir una cançó, i posar-ne aquesta. Ha sigut una sorpresa. Fins que no vaig incloure-la, tenia la sensació de que aquests disc era un disc extremadament tranquil, però aquesta cançó crec que ha acabat d’equilibrar el disc. A la lletra, parlo de la meva filla, i imagino el que passarà quan es faci gran.
Cap crit, cap plat brut, ni perdó:Aquesta cançó té més de 6 anys. La vaig escriure tot just separar-me de la mare de la meva filla. La lletra descriu com em sentia aleshores. Una cançó, que va entrar a formar part de les maquetes per l’últim disc de Glaucs, però que vam descartar per ser una cançó massa personal. Tenia clar, que quan edites un disc en solitari, aquesta hi seria.
Núvols de safir: Una cançó de bressol per acabar el disc. Una amiga meva, em va ensenyar una entrevista a Elon Musk, on explicava que de petit, tenia por a la foscor, però va aprendre que la foscor era només la falta de fotons, així que mai més li va fer por. A partir d’aquesta idea, li vaig voler escriure una cançó a la meva filla, ja que estava en una etapa, on tenia moltes pors d’aquest típus… la foscor, mostres als armaris, esperits als miralls…